Des de fa temps existeix una polèmica o controvèrsia, originada majoritàriament per promotors
immobiliaris, sobre la designació com Aiguamoll o no de la zona anomenada “SALADAR” a
Xàbia. La veritat és que a hores d’ara no ve especificada com a tal a les cartografies oficials de
les diferents administracions. Recentment, i amb l’últim episodi de pluges, hem pogut
comprovar que la zona té una gran capacitat de retenció d’aigua, i per això hem volgut
interessar-nos per les seves característiques tant geològiques, com ambientals i fins i tot
culturals, atès que és una de les zones amb un alt interès de desenvolupament urbanístic, a
causa de la proximitat del litoral.
Segons l’estudi GEOARQUELOGIA I QUATERNARI LITORAL (MEMORIAL MARIA PILAR FUMANAL)
editat per la UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, FACULTAT DE GEOGRAFIA, en el moment interglacial
actual ( la Terra es troba actualment en un període interglacial dins de la glaciació quaternària,
amb el darrer període glacial del Cua, aproximadament 12500 anys amb l’inici de l’època
coneguda com a Holocè) es posa en marxa de nou la dinàmica d’ascens del nivell del mar, que
es tradueix en una progressió dels ambients marins cap a l’interior de la costa, generant espais
palustres ( espais llacunitzats), més o menys anòxics, que van arribar a ocupar la restinga (cordó
litoral que es deu a l’acció combinada de transport de materials pels corrents de deriva litoral)
del plistocè (període geològic que pertany al període Quaternari; i que precedeix a l’Holocè).
L’avanç continuat del mar va prosseguir durant l’Holocè mitjà, fins a negar la zona marjalenya
anterior a la restinga fòssil, de manera que el mar va arribar fins als afloraments calcarenítics,
introduint un important contingent de dipòsits marins, amb fauna infralitoral, i donant lloc
possiblement, en alguns punts, a un model de costa entallada en micro-penya-segats i
configurant petites zones humides després de la restinga fòssil.
Vinyals (Vinyals et al. 1993) ja deixa clar que un paisatge semblant al descrit, el trobem a la badia
de Xàbia, on un petit aiguamoll persisteix als voltants del trencament d’una restinga fòssil, aïllat
del mar per un cordó litoral subactual.
Així mateix, la definició que atorga el actual Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte
Demogràfic, als aiguamolls costaners és que són ecosistemes en què entren en contacte, en
major o menor mesura, l’aigua d’origen continental amb l’aigua marina. Sovint són àrees de
recàrrega o descàrrega d’aqüífers, de manera que els fluxos hídrics poden ser directes (marees)
o indirecta (comunicació de fluxos d’aigua subterranis).
Dels ecosistemes litorals, són els aiguamolls els que mostren un major grau de dinamisme i una
major varietat en el règim estacional. Pel caràcter obert i la relació amb l’entorn, solen ser
ambients eutròfics, rics en nutrients.
Les particularitats funcionals dels aiguamolls els confereixen considerables valors i importància
ecològica, com ara:
Emplenar els aqüífers subterranis
Netegen l’aigua. Els aiguamolls actuen com una depuradora d’aigües residuals, filtrant deixalles
nocius per a les persones i el medi ambient. Els sediments, les plantes i les espècies marines
absorbeixen alguns dels contaminants procedents dels pesticides, la indústria i la mineria,
incloent-hi metalls pesants i toxines.
Control d’inundacions. Els aiguamolls són amortidors de la naturalesa. Les torberes i les
pastures humides a les conques fluvials actuen com a esponges naturals, absorbint les
precipitacions, creant àmplies basses de superfície i reduint les crescudes dels rierols i rius.
Aquesta capacitat d’emmagatzematge també protegeix contra la sequera.
Col·lectors de CO2. Les torberes cobreixen aproximadament el 3% de la superfície terrestre del
planeta però contenen el 30% de tot el carboni emmagatzemat a la terra.
Mantenen la biodiversitat. Els aiguamolls tenen més de 100.000 espècies conegudes d’aigua
dolça, i aquesta xifra augmenta contínuament. A més, els aiguamolls són essencials per a molts
amfibis i rèptils i també per a la reproducció i migració de les aus.
Els valors ambientals contrasten amb la seva extremada fragilitat. Els aiguamolls són sistemes
particularment sensibles a les alteracions del seu règim hídric. Molts dels aiguamolls han estat
dessecats, alguns de manera irreversible, per raons sanitàries (zones endèmiques de paludisme)
i econòmiques (transformacions agràries).
En el cas de l’espai de què estem parlant, i que tenim al municipi de Xàbia, El Saladar, aquestes
terres, indiquen ben clarament el seu caràcter singular, marcat per la presència d’aigües
salmaies. Les característiques geogràfiques tan especials del Saladar, han condicionat el seu ús
i aprofitament pels homes que des d’antic han ocupat aquest territori. Aquesta zona, plana i
deprimida, originàriament formaria una zona marjalenca que s’alimentava per les fonts i
barrancs que des de cap de Martí i l’Atzúbia aportarien importants cabals d’aigua dolça. Els
desguassos naturals que l’home va canalitzar, abocarien les aigües acumulades al Saladar cap a
la Fontana i l’Arenal. D’aquelles obres d’enginyeria hidràulica tradicional ara només resta la
sèquia del Saladar, que ha estat restaurada en temps recents. Aquestes intervencions,
realitzades possiblement en època medieval, estaven destinades a aprofitar uns terrenys amb
una enorme potencialitat agrícola (El Saladar i les Salines de Xàbia, Joaquim Bolufer)
Hui en dia podem observar a la zona, estructures de l’època destinades a desguassar i canalitzar
l’aigua continguda, tal com també queda reflectit al plànol parcel·lari cadastral realitzat als anys
1960.
Desguassos com el que discorre paral·lel al Camí de la Morera (cercle de la Esquerra en el
anterior plànol), i que desemboca a l’Avinguda Tamarits, encara es poden apreciar executats
amb pedra tosca de la zona, o l’anomenat “De la Font dels Albanells” (cercle de la dreta en el
anterior plànol) que confronta davant de la Sèquia de la Nòria, i que es troba en tal estat
d’abandó que és impossible discernir amb precisió la seva ubicació, si bé hem pogut trobar alguna
estructura de l’època, tal com es pot apreciar a les fotos següents:
Desguàs Camí de la Morera
Desguàs Font dels Albanells i estructura de l’època.
Com a curiositat, podem apreciar també que els Tamarits que a dia d’avui es troben al desguàs
que discorre pel Camí de la Morera, ja vénen reflectits a l’ortofoto del vol fotogramètric de l’any
1956-1957 (americà sèrie B, font de l’Institut Cartogràfic Valencià):
Si ens referim al valor botànic de la zona, hem de citar una de les persones que més coneixement
ha demostrat de la zona, el biòleg Jaume Soler que en diversos estudis ha destacat la singularitat
d’aquesta marjal. Soler ha posat èmfasi en la importància de la diversitat de flora del Saladar, ja
que en aquesta zona es troben tres espècies incloses al Catàleg Valencià de Flora Amenaçada,
com són la Parentucellia viscosa, el Limonium interjectum i la Cressa cretica, així com quatre
ecosistemes protegits per la Directiva Hàbitats de la Unió Europea, tot això li aporta un valor
especial a l’entorn de La Marina Alta i del País València.
En base a totes aquestes evidències, podem estar en condicions d’assegurar que la zona del
Saladar de Xàbia hauria de formar part del catàleg d’aiguamolls de la Península Ibèrica, i tenir la
protecció que mereixen les seves característiques físiques, geològiques, culturals i botàniques.
Avui dia, el M.I. Ajuntament de Xàbia, ha proposat per a la revisió de l’actual Pla General
d’Ordenació Urbana, que tota la zona passe a ser Zona Rural Protegida “El Saladar”, però, a dia
d’avui, no hi ha normativa específica que regule els usos d’una zona tan sensible, i amb tant de
valor mediambiental com és el “Saladar de Xàbia”.
JOSE RAMON HERNÁNDEZ MELERO
Departament de Medi Ambient
INSTITUT DE RECERCA OCEANOGRÀFICA DE XÀBIA
